Ficció(s) terrestre i tàctil(s)
“De la por a l’amor, extensió”

“Hi ha un moment del vespre que el prat dirà alguna cosa; ell no ho diu mai o potser ho diu infinitament i nosaltres no ho sentim, o ho sentim, però aquesta cosa és intraducible com una música…” Ficcions J.L Borgès.

“El mortal és aquell que s’obre immediatament al món com a món”. R.M Rilke

El 1972, Steve Paxton va preparar una actuació a la John Weber Gallery de Nova York. Traça així els contorns d’una improvisació a partir d’una ficció, la d’un improvisador imaginari, que es trobaria sense inhibició física, sensorial o social. […] Una persona genèrica que conté els elements positius observats en molts estudiants, ballarins, practicants d’arts marcials i nens.

Així comença una llarga exploració encarnada de la caiguda que aviat s’anomenarà “Contact Improvisació”.

Aquesta ficció es desenvolupa en el sòl fèrtil de finals del segle XX i forma part d’un moviment més gran. Un petit però influent grup d’investigadors de diferents disciplines (psicologia, psicoanàlisi, filosofia i ciències cognitives) han començat a reunir proves que demostren que l’experiència mental depèn no només del cervell, sinó de tot l’organisme animat (F.Varela, M.Johnson, D.Stern, A.Damasio…).

Aquesta recerca, impulsada també pels moviments feministes, ha permès recuperar un lloc per al coneixement encarnat i una veu legítima per a l’experiència viscuda.

Així, per a S.Paxton, N.S Smith, L. Nelson, K. Nelson, K. Simson, D. Lepkoff i totes les persones que participen en aquest desenvolupament, la teoria de Newton i l’experiment de la poma menys parlant, poden ser legítimament estesos pels ballarins. Tot s’ajunta perquè la ficció anterior, la d’una separació mantinguda durant tant de temps entre cos i esperit, es pugui posar a prova d’una caiguda.

De vegades em diverteix imaginant quantes experiències de caigudes s’han acumulat de manera conscient des del 1972 i quins coneixements n’han nascut. Alguns parlants, documentats, arxivats, altres encara germinant als llocs de pràctica. Però viure una caiguda amb “la consciència global del cos sentits oberts” segons la fórmula de S.Paxton, és en certa manera tenir l’experiència increïblement banal de caminar, de tocar, de conèixer el món. O de nou, sense caure, sense l’experiència d’una relació, d’un moviment, sense embolcalls i invasions, no hi hauria món.Improvisació

Aquesta obertura radical és la que ens enfrontem de manera tan banal i sovint insuportable. És en el focus d’aquesta banalitat on hi ha una dificultat per reconèixer les seves nombroses implicacions. Per això, sens dubte, cal caure més “no gaire xerraire”.

Per posar a prova aquesta obertura de bon grat, és més probable que requereixi tornar a connectar amb la nostra vulnerabilitat, amb temps i amb confiança; i tot això, sens dubte, requereix un marc específic.

De vegades em pregunto quin significat té caure encara avui i connectar així amb la gravetat? Quin sentit té provar una i altra vegada la reversibilitat del tacte (tocar/ser tocat)? Trobar-se amb l’altre a la caiguda amb una consciència global del cos amb tots els sentits oberts? Potser simplement pel plaer de la desorientació; o perquè aquesta pràctica dóna dret i veu a la nostra experiència en primera persona; o que en aquesta exploració, la percepció esdevingui un intercanvi viu, recíproc i animat i que això modifica profundament la nostra relació amb les ficcions implícites del nostre temps i amb la neurosi dels sentits que aquests imposen (H. Godard – univocitat del sentit, el fet que en l’experiència sensible moderna comuna, podem tocar sense ser tocats); perquè “L’ésser viu només sent per continuar el seu moviment orientat i només es mou per sentir-se millor” (Barbaras).

I, finalment, hi ha una extensió, inesperada? – d’aquesta experiència. Com escriu encertadament D. Abram: “Quan caminem pel bosc, mirem les seves profunditats verdes i ombrívoles, escoltem el silenci de les fulles, agraïm l’aire fresc i nitid. I, tanmateix, la transitivitat de la percepció, la reversibilitat de la carn és tal que de sobte podem sentir que els arbres ens miren, ens sentim exposats, observats des de tots els costats. Si residíem en aquest bosc durant mesos o anys, la nostra experiència podria canviar de nou: podríem arribar a sentir que formem part d’aquest bosc, que estem en parentiu amb ell i que la nostra experiència d’aquest bosc no és altra cosa que el bosc que s’experimenta. »

Això és potser, entre altres coses, el que necessita el nostre món.

Doncs deixem-nos caure!
.

Kim començarà dilluns i dimarts al matí per veure i revisar els principis de CI d’una manera creativa i divertida.

.

Mira la primera setmana amb Alice Dutreuil Nouchimowitz i Elise Malafosse

.